Arxiu

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Origen, evolució i difusió dels seus fons

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona és un centre dedicat a la conservació, estudi i difusió de la fotografia a la ciutat de Barcelona. Conserva un patrimoni fotogràfic que abraça des dels inicis de la tècnica fotogràfica fins a la fotografia digital. Ubicat al segon pis de l’antic Convent de Sant Agustí, consta de sala de consulta, set dipòsits climatitzats per a la conservació del fons, espais dedicats a documentació, conservació, reproducció i una sala d’exposicions on des de l’any 2006 es manté una programació ininterrompuda per a donar a conèixer els fons propis i els treballs de recerca que es generen.

Creat el 1931 com una secció de fotografia del l’Arxiu Històric de la Ciutat, l’any 1993 es trasllada a l’emplaçament actual, sumant-hi els fons fotogràfics del Servei Fotogràfic de Museus i l’Oficina Tècnica d’Imatge de l’Ajuntament. L’any 2006 s’amplien i adeqüen les instal·lacions i finalment l’any 2009 es crea l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) com un nou centre de l’Arxiu Municipal, dependent de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.

L’origen de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La presència de centres que custodiaven fotografia a l’Ajuntament de la Ciutat es remunta a inicis del segle XX. És llavors quan els museus d’art apleguen les fotografies que anaven realitzant de les peces i exposicions que celebraven, formant unes primeres col•leccions d’imatges. Cap a l’any 1917, amb la nova estructuració de l’Arxiu Municipal , es defineix una secció de fotografia i gràfics. I l’any 1931 neix la Secció de fotografies de l’Arxiu Històric de la Ciutat amb la creació de la sèrie “Crònica Gràfica” que recull imatges diàries dels esdeveniments de la ciutat. Un any més tard s’incorporen el fons provinent de l’Exposició Internacional de 1929.

Al llarg dels anys ingressen fons de fotògrafs professionals i fotografies d’àmbit familiar i personal a través de donacions de ciutadans o entitats. Destaquen, entre d’altres, Frederic Ballell, Amadeu Mariné, l’Editorial López, Esteve Puig o Apel·les Mestres que doten d’importants continguts el fons de l’arxiu.

L’any 1993 es produeix l’annexió de la secció de l’Arxiu Històric de la Ciutat amb l’Arxiu Fotogràfic de Museus, que ja comptava amb un volum important de fotografies sobre la vida dels museus. El creixement del fons d’aquest arxiu dedicat als museus i les seves obres va tenir també una important fita quan s’incorporà l’any 1959 el fons del fotògraf Francesc Serra i Dimas, especialitzat en obres d’art.

L’any 1994 s’incorpora l’arxiu de l’Oficina Tècnica d’Imatge, creada per l’Ajuntament l’any 1970 amb voluntat de generar un fons d’imatges contemporànies de la ciutat, amb seguiment d’obres a la ciutat, d’actes oficials i els aspectes més urbanístics i arquitectònics de la Barcelona pre -olímpica.

També aquell any s’incorporen els fons de Barcelona Holding Olímpic, un important conjunt d’imatges que relaten el gran canvi urbanístic de la ciutat amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992.

L’any 2006 s’inauguren les obres de les noves instal·lacions de l’AFB i el 2009 esdevé un equipament amb entitat pròpia.

El fons de l’arxiu aplega actualment més de 3 milions de fotografies, entre negatius, positius, diapositives, positius directes de càmera que formen part del patrimoni fotogràfic de la ciutat. Professionals de la fotografia i amateurs, empreses, institucions, famílies i el mateix Ajuntament de Barcelona nodreixen aquest arxiu. La incorporació de fons com el de Diari de Barcelona, la nissaga Pérez de Rozas, Josep Postius, Colita, Marta Povo, Jordi Gumí , Cèsar Malet o Esteve Lucerón ajuden a construir el relat fotogràfic de la ciutat.

Les exposicions com a eina de difusió dels fons fotogràfics

L’AFB ha organitzat exposicions fotogràfiques que han obert una gran finestra a la ciutadania amb el descobriment d’aspectes poc coneguts de la història de la ciutat i de la fotografia.

En aquest sentit és interessant veure com la iniciativa municipal de realitzar un seguiment en fotografia dels grans esdeveniments de la ciutat ha anat apareixent en repetides ocasions en el programa d’exposicions: Montjuïc 1915. Primera mirada mostrava la voluntat municipal de realitzar un seguiment de la transformació de la muntanya cap a la urbanització actual; La ciutat dels passatges. Abans de la Via Laietana presentava les fotografies del concurs organitzat per l’Ajuntament per recollir informació gràfica dels carrers que desapareixien amb l’obertura de la Via Laietana. Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol mostrava la informació gràfica recollida per al projecte arquitectònic del Poble Espanyol.

D’altra banda, amb la temàtica de les exposicions s’ha manifestat la voluntat d’investigar sobre els autors de les fotografies i sobre els processos fotogràfics: Frederic Ballell fotoperiodista mostrava el treball d’aquest protagonista en el primer quart de segle XX, i es completava amb una segona mostra Frederic Ballell. La Rambla 1907-1908; Amadeu i Audouard. Fotografies d’escena, exhibia la tasca d’ambdós retratistes del món de l’escena; Joan Martí fotògraf. Belleses del XIX presentava l’obra d’un dels més rellevants fotògrafs del segle XIX a Barcelona, com també va fer-se amb l’exposició Els Napoleon. Un estudi fotogràfic; i d’autors més contemporanis cal destacar les que s’han dedicat a fotògrafs com Pérez de Rozas, Jacques Léonard, Antoni Capella, Eugeni Forcano, Eduard Olivella o Darius Koheli, sense oblidar l’aportació de dones fotògrafes com Consuelo Bautista o Carme García de Ferrando, o la descoberta d’autors afeccionats en exposicions com Entorn 1900 o Oleguer Junyent, fotògraf.

La tècnica fotogràfica també ha tingut el seu aparador en mostres tan dispars com El Daguerreotip. L’inici de la fotografia, o Refotografiar Barcelona amb Mark Klett.

Cal destacar també les exposicions que en la seva temàtica analitzen la imatge fotogràfica no tant des de l’aspecte de l’autor sinó del seu moment històric: Entre la crònica i l’imaginari, que obrí la sala d’exposicions el 2006, 1909. Fotografia, ciutat i conflicte, A propòsit de l’11 de setembre, Barcelona en postguerra 1939-1945, De mur a mur, o Gràfica Anarquista. Fotografia i revolució social.

Totes les exposicions realitzades per l’AFB es poden visionar de forma virtual al seu web, contribuint amb les noves tecnologies a la difusió dels fons fotogràfics que conserva.

El segle XXI obre nous reptes als arxius de fotografies perquè la tecnologia digital ha irromput per quedar-se. Click To Tweet

Tanmateix el segle XXI obre nous reptes als arxius de fotografies perquè la tecnologia digital ha irromput per quedar-se. Si des dels seus orígens fins a finals del segle XX la fotografia, com a categoria de coneixement, ens ha posat en relació al món que ens envolta, actualment la proliferació de dispositius mòbils i la capacitat i expansió de les xarxes telemàtiques ha ressituat la imatge fotogràfica en un registre diferent: la fotografia ens segueix posant en relació amb el món, però sobretot ara som nosaltres els qui vivim en la imatge. D’altra banda la quantitat ingent de fotografies que es produeixen diàriament desborda qualsevol principi o criteri d’acumulació i ordenació arxivística. I al final, el repositori d’internet s’ha convertit en el “gran arxiu”.

Davant de tot això quin paper ha de jugar l’arxiu de fotografies? La conservació del patrimoni fotogràfic és preceptiva, però potser a partir d’ara alguns objectius d’aquesta institució han d’anar basculant cap a una interacció més plena amb la ciutadania, vinculant el patrimoni fotogràfic amb les noves pràctiques fotogràfiques perquè, en definitiva, el valor de les fotografies no està solament en allò que documenten sinó també, i sobretot, en que són un indici, el rastre que queda, de determinades maneres de mirar. Perquè la fotografia és cultura.

 

*Imatge de capçalera: Sala exposicions AFB. Foto Eva Guillamet.

Titella d’un nen de la col·lecció Família Anglès (Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) – Institut del Teatre)

Aquest titella sense nom propi, titulada Nen, pertany a la col·lecció de la família Anglès i formava part d’una donació que la família va fer al MAE el maig del 1981 juntament amb 26 titelles més. Aquest titella va ser utilitzada principalment per Jaume i Guzman, suposem que el va comprar i adaptar al personatge d’un nen, les seves mides són 57x40x10 cm. Tal com es pot veure en la imatge, porta posada una jaqueta de color verd fosc juntament amb una camisa de quadres acompanyada d’uns pantalons marrons.

La família Anglès va fer tres donacions al MAE. La primera va ser l’any 1978 i estava formada per fotografies, titelles, partitures, cartells i obres originals en paper. La segona va ser quan el MAE va rebre el titella Nen. Finalment, l’any 2014 es va realitzar l’últim donatiu on hi havia cartells, fotografies i material relacionat amb les arts escèniques. En total 81 titelles.

La dinastia dels titellaires Anglès ha perdurat quatre generacions, actualment ningú de la família es dedica als titelles. La primera amb Jaume Anglès Pallejà (1857-1919); després el seu fill Jaume Anglès Vilaplana (1888-1945) el qual va fundar Putxinel·lis Anglès; posteriorment, Jaume Anglès i Guzman i la dinastia continuà amb Josep i Jaume Anglès Vergara, encara que el Jaume es va allunyar aviat dels titelles i es va dedicar a les arts plàstiques. Els Anglès van ser un símbol de renovació de l’art titellaire sense perdre el sistema tradicional.

Jaume Anglès i Guzman amb els seus titelles. MAE.

Jaume Anglès i Guzman amb els seus titelles. MAE.

Jaume Anglès i Guzman (1913-1978), pertany a la tercera generació i va aportar visibilitat i qualitat al món dels titelles del segle XX. L’any 1958 va representar El retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

El 1995, va inaugurar el teatre de titelles “Turó Park” al parc que portava el mateix nom, on va renovar la posada en escena amb efectes de llum i decorats fets per un reconegut pintor de l’època, anomenat Witold Januszewski (1915-1981). L’any 1982 l’Ajuntament de Barcelona no va renovar la seva concessió i el teatre va haver de tancar les portes. Segons Sebastià Gasch i Carreras, crític d’art molt reconegut de l’època, Jaume Anglès Guzman tenia especial facilitat per a les representacions dedicades a nens i el va catalogar com “El Fregoli dels putxinel·lis” per la rapidesa en què els titelles entraven i sortien del castellet.

Amb la mort de l’autor, els seus fills Jaume i Josep Anglès Vergara juntament amb els seus cosins Vicenç i Miquel Laviós i Vergara van continuar les representacions en el Turó Park o en locals com Els Quatre Gats o la Fundació Miró de la ciutat de Barcelona.

Les representacions més rellevants de Jaume Anglès i Guzman van ser La murga dels ben fets, El naufragi del vaixell Aurora o El senyor Llagosta. També va fer representacions de contes populars com La Ventafocs o La rateta presumida.

El titella català

El titella català va sorgir a mitjans del segle XIX durant el moviment de la Renaixença, moment en què la burgesia va sentir curiositat per la cultura i pels espectacles. Hi havia dos tipus de titelles, un amb fils i l’altre amb guant, acostumaven a representar obres de comèdia i farsa normalment amb temes populars. Tanmateix els titelles de guants van tenir més importància i van ser coneguts pel nom de Putxinel·lis en honor a una obra titulada Les Angúnies d’en Titella del gènere Putxinel·li. Un Putxinel·li és un titella format per un cap i braços sense un cop rígid que l’aguanti, d’aquesta manera es pot introduir la mà dins del titella per fer-lo moure.

Els putxinel·lis catalans es caracteritzen per tenir tres forats per posar els dits i no pas un com els titelles europeus. L’any 1932 una revista nord-americana anomenada Puppetry Yearbook va donar a conèixer els titelles de tres dits i es van expandir en diferents territoris.

Aquests objectes servien per representar obres teatrals en escenaris petits denominats “castellets”, fets amb fusta i visibles pel públic. Normalment aquestes obres es representaven en bars on hi havia tota mena de públic.

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), aquestes representacions van perdre importància a Catalunya, ja que es va prohibir la llengua catalana i només es veien obres d’aquesta tipologia per a nens i en castellà. Tot i que més endavant a la postguerra (1939-1952), es va recuperar el gènere i es van tornar a a fer en festes populars, normalment en jardins o llocs públics, i per a tot els públics.

En els anys seixanta va succeir una veritable revolució “La revolta dels titelles” amb el naixement de moltes companyies i molts titellaires, aquestes representacions van començar a tenir una major visibilitat, la qual va permetre adquirir noves tècniques més elaborades i funcionals.

En l’últim terç del segle XX els putxinel·lis o titelles catalanes van ser poc utilitzats. En algun moment la companyia de Sebastià Vergés, descendent de l’altra dinastia de titellaires catalans, va ser quasi un dels únics representants, per sort fa alguns anys que el titella catalana va recuperar força, i amb el Néstor Navarro de Putxinel·lis. La Puntual que la va recuperar amb Pipa, el titella meravella de l’any 2016, o també amb la Micro-Troupe i, Matito Titelles.

Bibliografia

Els titelles Anglès. (2012). Putxinel·li. Revista de Titelles, Obres i Marionetes. <http://www.putxinelli.cat/2012/06/22/els-titelles-angles/>
El titella de guant català: Mestres titellaires (1), per Adolfo Ayuso. (2018). Putxinel·li. Revista de Titelles, Obres i Marionetes. <http://www.putxinelli.cat/2018/02/08/el-titella-de-guant-catala-mestres-titellaires-1-per-adolfo-ayuso/ >
Fantoche. AÑO 2010 – NÚMERO 4. (2020). Fantoche. Arte de los títeres, 17-48. <http://www.unima.es/wp-content/uploads/2012/01/fantoche_4.pdf>
Jaume Anglès. (2016). If Barcelona. <http://ifbarcelona.cat/modul/jaume-angles/>
L’evolució de el titella a Catalunya. (2012). Putxinel·li. Revista de Titelles, Obres i Marionetes. <http://www.putxinelli.cat/2012/03/28/levolucio-del-titella-a-catalunya-1a-part/>
Matèria. Revista internacional d’Art. (2006). RCUB. Revistes Cientifiques de la Universitat de Barcelona. <https://revistes.ub.edu/index.php/materia/article/view/11473/14286>
Putxinel·li. (2020). Diputació de Barcelona. Institut del Teatre.
<http://publicacions.institutdelteatre.cat/pl5/enciclopedia-arts-esceniques/id2315/putxinel-li.htm>
Putxinel·li. (2020). enciclopèdia.cat. El cercador de referència en català. <https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0135882.xml>
Teatre, I. (2020). Putxinel·lis Anglès / Polichinelas Anglés / Titelles Anglès. ITeatre. <https://www.institutdelteatre.cat/publicacions/ca/enciclopedia-arts-esceniques/id2321/putxinel-lis-angles.htm>
Titelles, putxinel·lis, marionetes. (2008). RodaMots. Cada dia un mot. <http://rodamots.cat/escreix/titelles-putxinel%C2%B7lis-marionetes/>

 

*Imatge de capçalera: Titella de Nen. Col·lecció Família Anglès. MAE.


Article facilitat per: Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) – Institut del Teatre